dimecres, 1 d’octubre de 2014

SERRA DE CÚBER

SERRA DE CÚBER (995 m)


(01.04.2011) Una excursió espectacular, a on es fa necessari experiència i seny, però a canvi pots fruir d’un paisatge extraordinari, des d’una atalaia no molt transitada, al manco en la seva totalitat.
ITINERARI: Portell de Cúber – 1 hora i 5 minuts – coll de l’Ofre – 15 minuts – paret partió Cúber-Son Torrella – 15 minuts – cim Serra de Cúber – 2 hores – pas de n’Alou – 2 hores – carretera km 35,4.
DURACIÓ: Cinc hores i mitja, sense tenir en compte les aturades. Recorregut aproximat d’uns 9 quilòmetres. Temps real: sis hores i mitja.
DIFÍCIL
Plànol amb la traça del GPS (Alpina - Tramuntana central)
Sa d’avui es una sortida que anàvem endarrerint per manca d’informació. Només hem aconseguit unes indicacions molt generals i poc precises. Si que sabem que és molt provable que no tinguem altre opció que tornar enrere sense poder assolir es nostre objectiu, que no és altre que recórrer aquesta serra, des del coll de l’Ofre, on comença, fins arribar a sa carretera de Lluc, devora sa base militar.
A les 8,30 h. començam sa caminada d’avui, seguint sa pista de sa GR 221, que ens mena per sa vorera de s’ embassament de Cúber. És un camí molt transitat i que noltros ja coneixem. Fa un dia sensacional, un sol poderós i no corre gens d’oratge.

Mentre ens atracam al coll de l’Ofre...

... observam amb atenció sa Serra de Cúber, que ens queda al nord-oest. 
Xap a la serra del pas de n'Alou
Ens fitxam, sobre tot, en localitzar es pas de n’Alou. Sembla esser que es s’únic pas que permet anar de sa vall de Cúber a sa coma de Son Torrella. Els penya-segats d’aquesta serra ens semblen prou impressionants i sa seva cresta molt esmolada.
Les cases de Binimorat i el puig de l'Ofre (1.093 m), al fons

Aquest camí acaba per entrar dins es pinar, mentre va agafant altura. Encara hi ha bocins de s’empedrat original, però sa majoria s’ha convertit en un torrentó. Es veu molt mal mes pels efectes de s’aigua.
 A les 9,45 h. arribam al coll de l’Ofre i ara caminarem per un senderó, que, amb direcció nord, ens menaria a sa coma de son Torrella.
Noltros, però, l’abandonam aquest senderó tot just arribar a sa paret de partió. Des d’aquest punt anam fora camí...
...cercant sa cresta de sa serra, i en direcció nord-est. 
Si miram cap a l'oest tenim impressionants vistes dels dos Cornadors, així com de sa vall de Sóller i, al fons, es gran massis des Teix. 
A les 10,20 h. arribam al punt més alt de tota sa serra, a 995 metres. Dominam tota sa coma de Son Torrella, així com sa seva serra, que ens queden al nord-oest, mentre que al sud-est hi tenim sa vall de Cúber i ses cases de Binimorat. Just darrera hi ha l’Ofre, na Franquesa i sa Rateta, tal vegada més coneguts com “els tres mils”.
Embassament i Morro de Cúber, i al fons, serra des Teixos, Massanella, Bassetes....
Un bon lloc per fer un cafetet

A les 10,50 h. seguim es nostre caminar. Si arribar al punt més alt no ha presentat cap altre dificultat, que sa pròpia d’anar pujant per damunt ses roques, ben aviat això canvia radicalment.


Puig de l'Ofre i les cases de Binimorat

Vall de Cúber i sa Rateta


Coma de Son Torrella i el puig Major, al fons

Es nostre esforç s’haurà de centrar en anar superant els successius espadats que ens trobam, que ens barren el pas i ses possibilitats de voltar-los son limitades, per ses fortes pendents de ses seves roques.
Ben aviat sabrem el que ens espera.

A l’entretant, gaudim de impressionants vistes des puig Major que, des d’aquest punt, el podem contemplar amb tota sa seva extensió, llevat de sa seva cara nord.
Com si fos una continuació de sa serra de Cúber hi ha es puig de ses Vinyes.
Més enllà trobam en Galileu, es Massanella, es Tossals i tota la resta de cims que formen aquest imponent massís que ens separa de Lluc.
Ses vistes ja no varien. Sempre tenim es mateix entorn. A un costat sa serra i sa coma  de Son Torrella... 
...i a s’altre s’embassament de Cúber i els cims ja esmentats. 
Noltros seguim superant els entrebancs que trobam. No fa massa, hem vist una primera senyal de dificultat, una anella de ferro emprada, suposadament, per davallar amb cordes un de tants espadats que ens barren es camí.
Noltros hem aconseguit superar-lo davallant pel costat sud-oest, voltant-lo per allà on es territori es més pla i obert. Però tot seguit hem tornat anar a cercar sa cresta de sa serra, que aquest és el nostre objectiu.
Ja son passades les 11,30 h. i ses opcions d’abandonar sa cresta de sa serra son, cada cop, més minses. Els penya-segats, a dreta i esquerra, han guanyat en altura  i verticalitat. Noltros seguim endavant mentre aquesta serra ens ho permeti.
A les 12,00 h. hem arribat al punt que sembla que s’ha acabat, que no podrem seguir endavant. Ens trobam just damunt es pas de n’Alou, però no tenim cap possibilitat de superar aquesta darrera punta. Estam molt més amunt que es pas i tampoc tenim cap possibilitat de davallar perquè els penya-segats no ens deixen cap alternativa.
Tornam enrere. Fa poc hem vist una canal que ens ha semblat accessible per davallar-hi. Sa nostra idea és davallar a sa coma de Son Torrella i anar a cercar es pas de n’Alou, per on ens serà possible tornar a pujar a sa cresta de sa serra.
Com que no sabem per on pot resultar possible davallar aquesta canal, un heu fa per damunt ses roques, que li permeten davallar sense cap entrebanc ni risc excessiu, mentre que s'altre ho fa per allà on hi davalla s’aigua de pluja. Tampoc és complicada sa davallada, però si que, a tan sols un tres metres del final, ha de superar un pas una mica compromès. No te massa perill perquè hi ha possibilitats d’agafar-se be i s’encletxa que fa servir per passar-hi es prou ample i amb poca pendent. Amb pocs minuts hem aconseguit davallar. Son les 12,50 h.

Retrospectiva del pas de n'Alou, la serra i la coma de Son Torrella
No estarem més de cinc minuts a trobar es pas de n’Alou i tornar a pujar a sa cresta de sa serra. Des d’aquest costat es veu perfectament el punt on ens ha resultat del tot impossible seguir. Sa cresta esta rematada per una punxa de roca impressionant, amb els seus costats tallats a plom.
A partir d’aquí sembla que ses dificultats es van tornant manco preocupants.
Sa serra s’ha convertit en un territori ample i accessible.
Això no vol dir que resulti una passejada.
Encara ens queden altres cims per superar. Arribats aquí no volem renunciar a cap d’ells.
Segons avançam sa coma de Son Torrella queda enrere...
...i ja estam damunt s’embassament militar.

També s’embassament de Cúber ens queda casi al peus.
Trobam alguns xots pasturant i es bosc d’alzines és cada cop més evident i espès.
Però encara ens falta una bona estona per arribar a la fi.

A les 14,45 h. tenim a la vista sa base militar, senyal evident que ens queda poc.
Ens tocarà davallar de valent. Fins aquí ens hem mantingut a una alçada al voltants de 900 metres o més.
Acabam per entrar dins un alzinar molt espès i amb poques senyals d’activitat. Així mateix trobam algun cartutx.
Anam a cercar sa reixa que tanca es recinte militar i seguint-la, arribam al torrentó que ve de Son Torrella i va a parar a s’embassament de Cúber.
Son les 15,05 h. Hem arribat sans i ben satisfets de sa caminada d’avui, però amb sa sensació d’haver ultrapassat els límits de seguretat que ens havíem marcat.


dilluns, 29 de setembre de 2014

MUNTANYA DE MONCAIRA



(20110311) Itinerari no massa llarg, però dur, per un dels indrets més inhòspits de Tramuntana. Grácies a les bones relacions del nostro amic Joan Ponce, hem pogut accedir-hi per dins la finca de Moncaira, una zona a on esta totalment prohibit el pas. Per arribar al pla de sa Creu i al pla des Porxo, els camins estan empedrats.


ITINERARI: Carretera – 30 minuts – cases – 1 hora i 20 minuts – Colls – 40 minuts – cim – 1 hora i 20 minuts – Pla des Porxo - 1 hora i 15 minuts – cases - 35 minuts – carretera.

DURACIÓ: Cinc hores i quaranta minuts, sense tenir en compte les aturades. Recorregut aproximat d’uns 11 quilòmetres. Temps real: sis hores i mitja.
DIFÍCIL
Plànol i traça del GPS (Alpina)



Des de fa molts d’anys no deixen passar per sa vall de Moncaira, però noltros, aprofitant que ens han donat permís, hem decidit pujar aquesta muntanya. Ens trobam al portell d’entrada a sa finca. Son les 8,30 h. i estam entusiasmats de poder aprofitar aquesta oportunitat. Es dia sembla prou clar però es fa sentir un oratge ben fred. Partim de 550 metres.
Només hem de caminar uns metres per quedar-nos sorpresos per ses vistes d’aquesta petita vall, oberta cap a nord. Els camps es veuen ben cuidats i marcats amb aquest verd tendre de sa pastura acabada de néixer. Ses cases, al bell mig, ja ens semblen prou impressionants, i això que encara som ben lluny d’elles. Al fons tenim sa nostra fita d’avui, sa muntanya de Moncaira.  Encara que resulti ben evident s’origen del seu nom, no hi havíem fet esment fins que no l’hem coneguda de prop. I podem ben assegurar que aquest nom li fa bona justícia.

A l'esquerra, l'antic camí procedent de Sóller

 Hem davallat fins els 420 metres... 
...i a les 9,00 h arribam a sa font de Moncaira. Al manco hi ha dos ulls per on hi brolla aigua que va a parar a un torrentó...
...desprès de passar per un safareig. És en aquest punt que deixam es camí que va a ses cases i prenem per un que trobam al costat de llevant...

...que ens mena, en suau pendent, per dins sa coma, vorejada per “s’Esquetjar” al  nord-oest i es puig de s’Alzinar al sud-est.  
Al fons, el puig de sa Bassa
Aquest camí de carro ens mena pel costat sud de sa coma, mentre pujam suau i constantment. Si ens giram darrera sempre ens sorprèn sa vista de sa vall i ses cases de Moncaira.
Caminam casi als peus del puig de s’Alzinar.
Però si miram a nord, ens trobam amb un territori que no fa cap ganes de visitar, és s’Esquetjar, una petita serra que sembla feta de fulls de ganivets. Ses roques, trossejades i esmolades per s’erosió, tenen unes punxes i uns caires prou amenaçadors, mentre tot es conjunt està farcit de mates i garriga, que omple els llocs buits entre roques.
A les 9,45 h. arribam als 576 metres. Hi ha un portell esbucat.  Entram dins es Bosc Gran. Es camí ja no esta tan be i és evident que no hi han fet feina des de fa molt de temps. Per aquí trobam els primers senyals d’activitat de carboners, però no moltes.
A les 10,15 h arribam al límit de sa propietat i s’estat d’es camí ho confirma. Esta molt fet mal be i es impensable que una bístia i un carro hi pugui passar tal com esta avui en dia. Som a 710 metres. Haurem de seguir pujant una estona mes, fins que arribam a “es Colls”. Aquí es camí passa a davallar per menar-nos fins a Bini Gran. Però no es aquest es nostre camí.
Abandonam es camí i ens dirigim cap a nord-oest cercant, entre roques i escletxes, un caminoi que ens haurà de menar fins el Pla de sa Creu. No és gens fàcil trobar aquest senderó però, mentre tant poden gaudir de ses primeres vistes des clot des Binis. Fins i tot veim es Morro de sa Vaca i es Puig Roig.
Finalment, i gracies a ses petjades i rastres dels ases, trobam aquest caminoi que ens mena, entre roques i alzines, fins el Pla de sa Creu. 
Pujant ens hem meravellat de sa feinada feta per construir una escala que supera un petit esperó rocós. Ens sorprèn una obra d’aquestes mesures a un lloc tan allunyat i poc agradable, del que sembla que no s’hi pot treure gens de profit. 
A les 10,46 h. arribam al Pla de sa Creu. Suposam que aquest nom li ve d’una creu gravada a una de ses roques a sa vorera des camí. Aquest pla es una gran dolina però farcida per multitud de roques. No ens sembla que hi poguessin conrear aquí.
Una mica més amunt trobam una nova clotada, aquesta si que es prou plana i te una paret al costat oest, que és on hi ha es camí que mena al pla des Porxo.
No ens queda més que fer sa darrera envestida per arribar al cim, abans, però, haurem de superar un sub-cim que ens queda ben davant nostre.
Així mateix haurem de pujar fins els 840 metres i accedir a una nova clotada.




A les 11,10 h. arribam al cim de Moncaira, de 859 metres. Es dia s’ha tapat i no fa gens de sol. Menys mal que tampoc corre gaire oratge aquí dalt. Tanmateix tenim unes vistes molt amples i aclaridores del nostre entorn.
Cap a l’oest veim es Teix i es Port de Sóller. A l’est hi ha es Morro de sa Vaca, es Puig Roig, es clot de Bini, es Puig Major i es Puig de s’Alzinar.
Un bon lloc per fer un cafetet

Al sud trobam es Penyal des Migdia, els dos Cornadors i sa Serra.


Els Binis
Recuperats dels esforços decidim anar a guaitar a una nova clotada que veim, en direcció nord. 
Esperam poder veure des de allà sa Costera o Cala Tuent. 
És un esforç inútil. Davallar i creuar sa clotada no ha resultat tasca fàcil. Hem trobat més entrebancs dels que fèiem comptes i... 

... tanmateix ses vistes no han millorat massa. 

Son les 12,00h i encara caminam per ses clotades que envolten es cim. Ens recorda sa volta dels Clots Carbons. Una successió de clotades tancades per penyes.
Al fons, la torre de na Seca
Trobam que ja n’hi ha prou i decidim cercar un camí que ens meni al Pla des Porxo per evitar-nos tornar enrere un boci i, de passada, descobrir una mica més de territori.

No es feina fàcil i te es seu punt d’intriga. Cada cop que superam un obstacle, se'ns falta, ens apareix una nova clotada envoltada de penyes, però a un nivell inferior. Mentre davallem ja ens va be, però el que no sabem és que hi trobarem desprès d’aquesta clotada. No sabem si haurem de tornar enrere o si podrem seguir. Tampoc hem trobat cap senyal des camí des pla des Porxo. No estarem gaire a aclarir aquests dubtes.

A les 13,00 h. hem davallat fins els 740 metres i trobam els primers indicis del camí. Darrera nostre, i bastant més amunt, veim sa mateixa paret que hem vist en pujar al cim i més avall nostre veim alguna fita. A partir d’aquest moment centram tota sa nostra atenció en anar davallant, sense fer-nos mal, entre carritxeres i roques esquerdades.
A les 13,10 h. arribam al pla des Porxo, a 680 metres.

És una gran dolina...
  ...que te, en el seu centre, un aljub que hi arreplega s’aigua.
Una mica mes enllà hi ha un porxo, amb una part de ses teulades esfondrades.
Travessam aquest pla, en direcció oest per anar a cercar es camí que ens ha de menar cap dret a ses cases.
De poc no ens passam de llarg i acabam davallant pel pas des Pinot, que també ens hauria menat a Bàlitx, però per un camí una mica més llarg. De bon començament es camí és ben clar i bo de seguir. Trobam alguns bocins empedrats i escales i margets de sosteniment.
Però així que entram dins una estreta i empinada coma, coberta de càrritx, es camí desapareix. No tenim cap més opció que davallar entre càrritx i roques. Ben davant nostre, al fons, hi veim ses cases de Moncaira.

És al final d’aquesta coma quan tornam a trobar arbres.

Tret d’algun exemplar testimonial, o d’uns pins grans que hem trobat de camí al pla des Porxo, tot es temps hem caminat entre carritxeres amb absència total d’arbres.

A les 14,15 h. arribam a un olivar cremat i un poc més endavant trobam una pista forestal que ens mena fins devora ses cases de Moncaira.
Retrospectiva de la coma per on hem baixat.
Jardí de Moncaira


Des d’aquí no tenim més que pujar per sa mateixa carretera fins arribar on hi tenim els cotxes.
Son les 15,10 h. i ha resultat una caminada molt aclaridora d’un entorn que encara tenim poc conegut.