dimecres, 12 d’agost de 2015

EL CASTELLOT I LA PENYA MASCORDA



 
EL CASTELLOT I LA PENYA MASCORDA
Cova de Can Sion

(14.11.2014) Un itinerari pels punts més elevats de la serra que separa les valls de Colonya i d’Eixartell, al municipi de Pollença. Dominant les dues valls s’hi troba una construcció ciclòpia acompanyada a poca distància per un recinte amuradat. Un lloc poc transitat des de la cova de Can Sion, gens fàcil per mor de la vegetació i l’erosió del punxegut rocam.

TEMPS TOTAL: Sis hores
RECORREGUT: 10,200 km
DIFICULTAT MITJANA

 
De la sortida d’avui en tenim poques informacions. Només per arribar a la cova de Can Sion. Però noltros volem passar pel Castellot i la Penya Mascorda. Ambdues son els cims més alts de les darreries de la serra que separa la vall de Colonya de la vall de Can Eixartell, molt a prop de Pollença. La mateixa serralada que té el puig Tomir a l’extrem oest i compte amb altres cims tan emblemàtics, com el puig de Ca de Miner o sa Cuculla de Fartàritx.
 Arribam a la primera barrera closa del dia, és la que dona entrada a la finca de Can Sion. Son les 8,00 h. i la cosa no pinta gens be, ni al cel ni a la terra. Al cel hi ha una espessa ennigulada negrosa i corre un oratge ben viu. A la terra, el pas està barrat i una persona guarda la porta. Però resulta amable i ens dona informacions no gaire encertades, encara que si ens indica per on podem entrar dins el torrent, just devora la tanca a on parlam. També aclarim que a l’altre costat hi ha una pista per on hi passen els que van a la cova.
Així ho feim, creuam un altre barrera, aquesta sense pany, i després del pont seguim la pista, ben limitada per reixa instal·lada no fa gaire. 
 Tanmateix acabarem dins el torrent no massa minuts més tard.
La pròpia pista ens hi aboca. 
Seguim pel llit, ample i còmode de caminar. 
 Poc passada una casa en obres de millora, que està al costat dret (orogràfic) del torrent,
 ...ens trobam un altre pontarró i ...
 ...les runes del que en el seu dia era un aqüeducte.
 Aquí hi trobam un camí de carro, al costat dret del torrent que, ...
...tot d’una, ens mena a passar per un pla on el carboners hi deixaren la seva petjada. 
 Seguim pel camí, ample i no massa empinat.
 Així mateix, mentre avançam, es fa més empinat i està més malmenat pel aiguats.
 Acabam passant per un estret entre les penyes, compartit pel torrent, que ara està encletxat i més avall que noltros. La pujada ens ha llevat el fred.
A les 8,45 h. arribam a una nova plana, a la vora del torrent, que aquí és casi planer. El camí que hem seguit es desvia clarament cap a l’oest, tot i que es veu casi esborrat. 
Noltros travessam el llit del torrent i ens enfilam per una pista, de construcció més moderna que el camí que hem fet servir fins aquí. La costa és més empinada encara i manté orientació nord, però ben aviat planeja, mentre volta clarament a est. Gaudim de les primeres vistes de la vall d’Eixartell. Llàstima del dia gris que tenim.
Haurem de seguir aquesta pista fins que arribem a la seva fi. Mor sense cap sentit a dins un roquissar, talment com tot el territori que hem travessat. Son les 9,00 h. 
 Al seu costat sud i destriam un senderó molt trepitjat, que davalla violentament entre el pedreny provocat per la pròpia pista.
 Acabam dins una garriga incòmode, sempre davallant. Ni cinc minuts més tard arribam a la boca de la cova de Can Sion. És una entrada discreta, assenyalada per una enorme alzina, morta.














 La cova resulta accessible, gran, amb moltes sales i recons. Així mateix ens hi feim endins, sense perdre de vista la sortida. Embambats amb les formes dels degotissos ens hi estam una bona estona.
 A les 9,25 h. seguim el nostre camí, després d’abandonar la cova procurant no deixar rastre de la nostre visita.
Tornam a pujar a la pista i entram de ple dins la garriga i el roquissar. Vist que és molt prest no hi ha dubtes que arribarem als cims de les penyes més altes d’aquest redol. 
Aquesta garriga ens posa a prova just d’entrar-hi. No tenim referències visuals. És un roquissar molt incòmode i les branques, fines i llargues, de l’alzinar semblen ungles que ens rapinyen mans i cara. 
 Mantenim orientació nord-est per tal d’anar a trobar la carena d’aquesta serralada. Així mateix la llum que veim entre el arbres ens serveix per orientar-nos millor.
Arribam a la carena a les 9,55 h.
Som a la cota 413.
 Ha estat una mitja hora complicada.
Les vistes que hem assolit tampoc ens compensen.
Les boires tapen molts de cims i no ens deixen escampar la vista.

Seguim l’aresta de la serra però ben aviat ens veim abocats a un planiol entre dos cims. Un autèntic laberint de soques que creuam com podem.
 Volem passar a la cota 417 per seguir per la carena.     
Hi arribam a les 10,05 h. i aquí podem gaudir de la primera vista d'un dels cims on volem arribar.
És la Penya Mascorda, la més allunyada. El Castellot resta amagat pels arbres que ens envolten. 



 Tot d’una entram dins un nou bosquet d’alzines, magres i altes, espès com una mala cosa, amb alguns pins molt grans.
És una nova prova de persistència en el nostre objectiu. És complicat avançar. 
 Cercam el lloc més accessible entre aquesta munió de branques primes, moltes d’elles seques i podrides.
 A les 10,20 h. hem sortit del bosc i ens trobam un roquissar que ens sembla gloria. Caminar ret i avançam relativament còmodes.
 Les vistes han guanyat moltíssim. El dia ha millorat i l’abast de les vistes és més ample. Pollença i la seva badia, Alcúdia, la vall de Colonya i la d’Eixartell ens mostren tot un ventall de colors prou lluents.
Son les 10,30 h. La carena té forma de mitja lluna de manera que, en arribar a la cota 439, veim clarament els dos cims que anam a visitar. La seva cara nord son uns penya-segats que tallen l’alè, sobre tot a la Penya Mascorda. 
 No hem de superar gran alçades. La carena és casi be plana en altura, però el roquissar ja ens ha assabentat de la seva duresa. És un seguit de roques esquerdades, moltes d’elles es mouen en trepitjar-les, que ens obliguen a donar passes irregulars i casi mai dues seguides en la mateixa orientació. És un constant exercici d’equilibri i, perill de posar els peus dins una d’aquestes encletxes, que queden entre les esmolades roques.

 A les 10,45 h. creuam una paret de partió, suposam que entre Can Terrassa i Can Eixartell. El primer cim es veu a prop. Sols ens queda fer la darrera pujadeta, per damunt el roquissar incòmode i ben igual que el que ja hem superat. 
 Arribam al cim a les 11,00 h. i quedam esglaiats. Varen mig derruir unes restes ciclòpies (?) per posar-hi un vèrtex geodèsic.  Es veu clarament, pel que queda, que era una construcció feta per l’home, amb forma circular, que corona el cim de “El Castellot”. Aquí hi corr un oratge ben fred i cercam redós per berenar.
 Un bon lloc per fer un cafetet.
 Les vistes no han variat gaire ...
 ...i cap a nord-est estan ocupades, casi exclusivament, per la Penya Mascorda, tot i que a un costat ens deixa veure Pollença i, a l’altre, la seva badia.
 11,35 h. Seguim el nostre camí, que ens mena en forta davallada pel roquissar, a canviar de muntanya, per tal d’envestir les costes del darrer cim del dia.
Procuram no fugir de la cresta. 
Abans volem caminar pel roquissar que no entre les alzines que ens barren el pas.
 Hem arribat al cim de la Penya Mascorda a les 11,50 h.

 No ens hi estam gaire, just el temps per gaudir-ne les vistes de Pollença, la seva badia i els seus horts.





 Davallam per l’altre costat, el que ens ha de menar al coll d’en Jeroni.
 Primer caminam seguint la cresta però,
 ... ben aviat, trobam alguna fita que ens convida a desviar-nos. Seguim la seva traça, primer caminant pel roquissar. No es gens còmode i, per descomptat, no hi ha rastre de camí ni sender. És una davallada forta, ràpida i, algun cop, un tant arriscada.
 Segons perdem altura, compareix la garriga. Primer només son carritxeres que ens amaguen les roques i creixen a les encletxes, però ben aviat ens trobam de ple, altre cop, dins una espessa mescladissa de llentrisca, alzines, càrritx i pins.
Les fites ens han menat a un petit pas i, just a baix, hi trobam una sitja i les restes d’una barraca de carboner. Sense èxit intentam localitzar el seu tirany. Hem de seguir davallant entre la garriga. 
 No hem anat tan malament perquè pocs minuts més tard en trobam un altre de sitja. La garriga cada cop es més espessa però noltros ens mantenim. Anam a cercar el fons del comellar, on hi ha un torrentó.
 Això ha resultat un èxit. A les 12,40 h. trobam una nova barraca i un camí, ample com de carro, just devora el torrentó.
Aquest camí ens alleugereix el caminar i les pendents no son tant fortes. El camí ens manté ben devora el llit del torrent que, a estones està més avall que noltros.
  Creuarem aquest torrent vàries vegades fins que es separa definitivament d’ell. Ens mena a passar per un forn de calç i, poc més endavant, ens deixa a una pista de grava de nova construcció.
 Aquesta pista ens separa encara més del torrent però acabam a una paret coronada per reixa metàl·lica. Optam per canviar d’orientació i giram a nord-est, seguint la pista que voreja la paret. Arribam a un gran portell amb barrera, no està tancada encara que te cadenat. Decidim no entrar dins aquesta propietat privada, tan ben tancada i tornam a cercar el torrent. No hem de fer que seguir vora la paret, que ens fa de referència.

 Caminam pel torrent, baixant, fins que ens sembla possible sortir d’ell pel costat esquerra. Hi ha un portell i veim cotxes i un camí. Som vora les cases de la granja ecològica de Can Sureda.

A les 13,25 h. arribam al camí vell de Pollença a Campanet. Haurem de caminar uns dos quilòmetres per arribar allà on tenim el cotxe. Aprofitam per contemplar els cims que acabam de visitar. 

El dia no ha millorat més, ans al contrari, han comparegut noves nuvolades negres que ens  amenacen amb un ruixat de darrera hora. Finalment no ens hem banyat.

Arribam al cotxe a les 14,00 h.

Ha resultat una volta prou dura i del tot desconeguda per a noltros. 








 Selva/Sóller, agost 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada