dimecres, 7 de setembre de 2016

CAMÍ DE SON OLESA I PAS DES MOROS



CAMÍ DE SON OLESA I PAS DES MOROS
(24.10.2013) 
La d’avui serà una volta curta però intensa, que ens menarà fins a vorera de mar, a Sa Marina de Valldemossa, i tot seguit, amb una pujada sense treva, fins a recuperar el nivell de sortida, devora les cases de Son Olesa i les de Vistamar, a Valldemossa.
DURACIÓ: Cinc hores
RECORREGUT: 8,240 km
DIFÍCIL  
Com que no coneixem el camí de pujada, hem decidit partir prest, i tenir marge abastament a l’hora de l’arribada, així que a les 7,55 h. som al punt de partida.
La volta d’avui té el seu inici just passades les cases de Son Olesa, a Valldemossa. Altre cop trobarem a faltar en Llorenç. 
El sol encara no ha eixit de les muntanyes i estam en camí. Abandonam l’asfalt i, pel botador, entram dins l’olivar, no massa ben cuidat. Seguim el tirany amb l’intenció d’arribar, en primer lloc, al mirador des Pi.
Es nota que han fet feines de neteja de la garriga i l’olivar. Hi ha moltes branques tallades i munts preparats per cremar. Dubtam si hauran llevat alguna fita. El cas és que seguim un senderó prou clar que ens mena, directament, a una zona de garriga espessa i molts de pins ajaguts per les ventades de fa més de deu anys. És un redol complicat i no tenim cap tipus de referència.
Però així mateix mantenim la bona orientació i arribam al mirador des Pi a les 8,10 h. Aquí gaudim de vistes, casi d’ocell, del clot de la Marina de Valldemossa.
També intentam imaginar per on haurem de pujar. Totes les alternatives ens semblen prou dures. El sol encara no ens arriba i els cims que veim, cap nord-est, estan nets de boires. No veiem cap nigul al cel.
Només deu minuts més tard seguim el nostre camí. Haurem d’anar a cercar el camí vell que puja del Port de Valldemossa fins a les cases de Son Olesa (que no és altre que el mateix que férem servir  a la volta de s’Hort de sa Cova). Sabem que és un camí prou entretingut i que ens mostrarà bones vistes del petit nucli de cases.       
Trobam que el camí està molt més trepitjat del que recordàvem. Primer anam una estoneta per dins l’alzinar, amb un camí còmode i ben definit però tan aviat com l’abandonam i entram dins la garriga, està ben envaït per la vegetació (càrritx i llentrisques, principalment), tant que casi l’han esborrat. 
La baixada es fa agradable i prou entretinguda. Anam per feina i caminam aviat, sense deixar passar ocasions d’observar el que ens envolta. Veim els impressionants bots que ha de fer l’aigua quan cau pel torrent des Lli. Però no avui, que està sec.
També tenim bones vistes del grup de cases del Port de Valldemossa, i dels horts que els envolten.
Tot sembla anar be fins que, devers les nou, sense adonar-nos, seguim un tirany que ens separa del camí que volíem fer servir per arribar a la mar. Aquest tirany sembla no tenir continuïtat i acabam davallant per una escala construïda devora una caseta abandonada. Aquestes escales ens fan davallar més aviat del que feim comptes i novament ens trobam fora camí. Hem arribat molt a prop del llit del torrent. No sembla haver-hi sortida. Decidim tornar un boci enrere, fins que trobam un nou senderó, més marcat, i ens mena directament a un dels carrers del Port.
Hem passat deu minuts de penúries, travessant marjades abandonades d’olivar coberts de batzers i argelagues.
Son les 9,20 h. i abandonam el Port de Valldemossa. Al fons, cercam amb la vista el nostre itinerari.
Haurem de pujar una estoneta per la carretera asfaltada, fins arribar a una corba de 180º a l’esquerra, pujant.
És en aquest punt que hi veurem, just devora el paretó, un terraplè molt trepitjat, que ens aboca directament al llit del torrent des Lli. L’hem de travessar. Son les 9,35 h.
Fins aquí, les instruccions que tenim han estat prou clares i ens han servit d’ajuda. Ara, però, entram a un territori absolutament salvatge i seguir les instruccions detallades no ens porta més que a successives confusions. No tenim referències clares.
Hi ha tal abundància de càrritx que tapa qualsevol traça de camí. Si trobam algun tirany ben marcat i el seguim, acaba esvaint-se. Son tiranys fets per les cabres.
Només una cosa tenim ben clara, amb l’ajuda del mapa Alpina i la nostra brúixola, hem d’avançar pujant, sempre amb orientació sud sud-est.
Manco mal que com més amunt ens feim, manco espès és el càrritx i els pins. Ben aviat començam a veure les crestes dels penya-segats que haurem de vèncer per un punt que encara no sabem localitzar.
Casi és una qüestió de fe. Hem de seguir pujant per aquest coster insuportable, amb repetides i cada cop més espesses aturades per recuperar l’alè. Hem d’arribar al peus de les timbes, i molt millor si ho feim al lloc apropiat.
No serà fins una bona estona més tard que localitzem les primeres fites, molt ben col·locades i cada cop més espesses.
Al mateix temps també trobam fletxes vermelles (Pep Torrens) que ens indiquen clarament l’orientació a seguir.
Son les 10,00 h. i seguim lluitant dins aquesta mar de carritxeres.
Els pins son molt més clars i ara gaudim de noves vistes del Port i dels impressionants penya-segats que ens envolten.
Els tenim molt a prop i encara impressionen més. Segons les instruccions, no ha de mancar gaire per arribar a dalt del tot. Ens indica una pujada d’una hora, i no ens falta gaire per complir aquest temps de pujada.
Decidim berenar i ho feim en el punt on comença el pas des Moros. Calculam que no queda gaire més per pujar, i no sabem si a dalt del tot tindrem bones vistes. Aquest és un bon lloc. Son les 10,30 h.
A les 11,00 h. seguim la pujada. Superar aquest pas no te cap dificultat especial.
Si que s’han de fer servir mans i peus per anar superant les roques que sembla que es volen estimbar per aquesta encletxa. Ni impressiona, ni hi ha cap punt de perill.
El complicat de veres serà superar el marge que ja veim una mica més amunt.
Bastit just al capdamunt d’aquesta canal, un marge de més de dos metres d’alt, des del seu peu, que està col·locat precisament damunt les roques de la muntanya. Tot plegat el bot pot superar els quatre metres. Ens hi aferram com a dragons per les pedres, i arribam al capdamunt sense cap ensurt important. Son les 11,15 h.
Acabam de pujar el que ens resta d’aquesta petita coma, ara coberta de pins i soques podrides.
Hem de travessar uns portells i entram dins les primeres marjades de conreu, abandonades, que haurem de travessar.
Ben aviat començaran unes petites complicacions.
Haurem de saltar unes reixetes per tal de poder seguir el camí que ens ha de menar a les cases de Vistamar. Hi arribam a les 11,40 h.
No hi ha ningú. Pensàvem que era un hotel en actiu i resulta que està tancat i casi abandonat.
Podem contemplar la façana de les cases. No som entesos en aquesta matèria (ni en cap altre), però trobam que té una certa harmonia aquesta façana. Si més no ens resulta agradable contemplar-la.
Tot i que es respiri un aire de desolació no gaire agradable.
El final es a prop. Des d’aquí veim les cases de Cas Garriguer, just devora on hi hem deixat el cotxe.
És prest i decidim tornar a passar pel mirador des Pi. Tindrem les mateixes vistes, però amb un altre llum i de passada coneixerem el camí bo per arribar-hi.
Fins a les 12,00 h. tot ha anat com una seda. Seguim les indicacions que, ara si, ens aporten bones referències. Però el sender que seguim es separa en dos. Els dos es veuen ben trepitjats i nets. Decidim seguir el braç que va a nord. Pensam que ens atracarà als penya-segats on hi trobarem el mirador. Una mala decisió.
El sender acaba a un coll de caçadors, per això està tan trepitjat i net. Després d’aquí no hi ha més que garriga i pins morts i ajaguts. Seguim caminant cap a nord amb l’esperança d’arribar al tall de les timbes. Per això acabam girant a est. Pensam haver vist els murs d’un mirador i ens mantenim en aquesta orientació.
En atracar-nos-hi descobrim que deu ser el mirador de Vistamar. Hem caminat en el sentit contrari. Haurem de desfer el camí.
No resulta gens fàcil. La garriga i les branques dels pins morts ens ho posen molt complicat per avançar. Procuram seguir els límits de les timbes, al manco tindrem bones vistes, de casi tot el territori que hem caminat avui, dins el clot de sa Marina de Valldemossa. Finalment localitzam el mirador. Està just a l’altre costat d’una coma no gaire ample, però prou fonda per pensar en travessar-la. Li haurem de fer la volta.
Finalment aconseguim el nostre objectiu. Arribam, altre cop, al mirador des Pi a les 12,25 h.
Ens mereixem un descans mentre gaudim de les mateixes vistes d’aquest matí, però ara amb unes tonalitats absolutament diferents. Sembla casi increïble.
Una estoneta de passar gust i descansar. La resta no pot resultar més fàcil. Seguim el camí, clar i net, que ens mena, sense cap altre pèrdua de temps, directament cap el botador, devora el cotxe.
Hi arribam a les 12,45 h.
No estam excessivament cansats però si amb molta calor.

Selva/Sóller, setembre 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada