dilluns, 14 de novembre de 2016

CANAL DE PONENT I PAS DE SON NEBOT Massís d'en Galileu



CANAL DE PONENT I PAS DE SON NEBOT
Massís d’en Galileu
(04.11.2016) Pujar al massís d’en Galileu sempre és gratificant. Per pujar-hi, hi ha molts i variats itineraris, uns més coneguts i transitats, i d’altres manco emprats per pujar-hi. Dos d’aquests darrers itineraris son pels quals hem accedit avui al Galileu.
TEMPS TOTAL: 5 hores i 15 minuts
RECORREGUT TOTAL: 8,750 km
DIFÍCIL
Començam la caminada d’avui poc passat les cases d’Escorca, anant cap a Lluc, a uns 350 metres, exactament al km 24,900.
Aquí hi arriba l’antic  camí de carro que menava de Sóller a Lluc. El nostre objectiu d’avui serà pujar al cap d’amunt dels penya-segats que pengen cap a Son Nebot, aprofitant una canal que hi ha casi a la punta oest de la mola.
Son les 8,15 h. en començar la caminada. El primer detall desagradable és haver de botar una barrera de ferro. No hi ha cap cartell de “PROHIBIT EL PAS” però està tancada amb un bon cadenat!. I això que és un camí públic!. Es veu que les autoritats locals no hi tenen gaire interès en aquest tema del camins públics.
Botam la barrera i seguim pel camí, que puja suaument per dins el bosc d’alzines. Només cinc minuts més tard arribam a la font d’Escorca. Està tot ben tapat i no podem veure res interessant.
El camí segueix pujant. Ben aviat tenim les primeres vistes dels penya-segats que pensam pujar.
Cal aclarir que tenim unes informacions un tant “difuses” i que cap dels dos coneixem res d’aquest territori.
Poc abans d’arribar al coll des Romaní ens trobam un altre barrera, que també hem de saltar. A n’aquesta  no hi té cap tipus de cartell penjat.
El dia és manté clar i tranquil. La temperatura és inusualment càlida, fins i tot ens arriben bufades d’oratge calent.
Les vistes que ara tenim, de les serres de Turixant i de s’Almangra, on hi ha el puig Major, son del tot espectaculars i netes de boires.
A les 8,40 h. hem passat el coll des Romaní, i a la primera corba que trobam, abandonam el camí vell de Sóller i partim per un antic camí de carboner, casi bé tapat del tot pel bosc i la garriga.
Caminam orientats a sud seguint el camí de carro. Ben aviat passam vora un antic forn de calç. Està molt ben conservat, i això que hi té un pinot caigut damunt. Ens resulta curiosa la seva construcció. Fins ara tots els que hem vist son redons, tirant a grossos i solen tenir les parets una mica malmenades. Aquest, en canvi, és de construcció quadrada a la part exterior, però manté la forma cilíndrica en el seu interior. Les parets estan perfectament rematades i el postilló per on el carregaven està intacte. Les mesures son tan reduïdes que ens semblava una barraca de carboner.
Poc després passam vora la font des Guix. Ens sembla que l’ull de la font es va esbaldregar. Només veim algunes canonades i un petit bassiot on s’hi abeura el bestiar.
Seguim pujant pel camí, que mor a un rotllo de sitja amb barraca. Ara haurem de caminar per dins l’alzinar.
El terra és molt empinat i resulta complicat avançar. La fullaraca és ben seca i llenegadissa.
A manca de millor alternativa, decidim anar a cercar el lloc on hi cau “es Pixarell”. Ens ve de camí i no sabem a quina altura comença la canal que volem fer servir. Si que sabem, però, que està més enllà des Pixarell. El propi territori ens va atracant a les penyes mentre guanyam altura.
A les 9,30 h. arribam als peus des Pixarell. Òbviament avui és sec.
L’alçada de les penyes que tenim davant, gairebé 150 m, és imponent...
...i la massa de roca resulta enorme vista de tan a prop.
Una de les senyes que tenim clares és que hem d’arribar a unes penyes amb una gran taca roja, provocada pel despreniment de part del seu cim. Ens costa poc localitzar aquesta penya.
El que ens resulta molt més complicat és arribar-hi.
Resulta que hem agafat massa altura i ara estam just als peus de les penyes.
El territori és molt empinat, tant que resulta casi intransitable. Haurem de davallar per poder anar a l’altre costat d’aquest esperó identificat amb la taca roja.
Perdre uns trenta metres d’altura i caminar poc més de quatre-cents metres...
... ens ha ocupat mitja hora de dur esforç en concentració i tensió, ...
...però finalment arribam a la que ens sembla que és la boca inferior de la canal que cercam.
Alguns l’han anomenada “Gran Diagonal de Son Nebot”, o “Diagonal de Son nebot”. No entenem el motiu d’aquest nom. Noltros trobam que la defineix millor “Canal de Ponent de Son Nebot”, que és la seva ubicació geogràfica.
Abans de començar la pujada comprovam que només estam als voltants de 750 metres d’alçada, quant pensàvem que la canal estava molt més amunt. Hem pujat massa per arribar fins aquí.
Trobam que aquesta canal té tres zones ben diferents.
La primera, on hi ha grans roques i un territori relativament estable, ...
...on no cal més que l’esforç físic per pujar.
La segona, que comença després de salvar una paret de roca pel seu costat nord, ...
...on el territori és molt més inestable...
...i cal més concentració...
...i cercar els redols més accessibles, ...
...segurament és el tram més delicat.
És en aquesta zona on trobam una gran heura, quina soca pot superar els 20 centímetres de diàmetre.
També hi trobam una fita i una senyal d’en Pep Torrens, sota una gran alzina.
Un cop superada aquesta heura ens arribam a la tercera zona.
Està coberta de càrritx (avui ho agraïm molt) i avançar és molt més senzill.
El terra és ferm i la pendent no és tan exagerada.
A més, l’acabament el suposam no gaire lluny.
Hem començat a pujar per aquesta canal a les 10,05 h. ...
...i sortim d’ella a les 10,45 h.
Ens giram enrere, per allà on hem vingut, i sembla mal de creure que s’hi pugui passar per aquí, sobre tot si un vol davallar i no hi ha passat mai. Mentre pujàvem el cel s’ha enterbolit i pensam si ja ha arribat el mal temps, anunciat per aquests dies.

Tenim bones vistes, tant cap a nord com a sud i l’est.
Ens trobam a l’extrem de la mola formada per la Serra dels Teixos i la Mola d’en Galileu, al costat del cim de Son Nebot (1.006 m). Veim, a l’est,  aquesta vall que davalla del coll des Telègraf, per quin fons hi corre el torrentó que provoca “es Pixarell” Les corbes del territori son suaus i no es veuen roques, però sabem que és una zona dura e incòmode de caminar.
Trobam que l’esforç fet es mereix una estona de repòs i cercam un bon lloc per berenar i fer un cafetet.
Ens hem recuperat bé de l’esforç i el dia torna a ser clar i el sol ens dona de ple. No fa fred. Seguim el nostre camí a les 11,35 h. Hem decidit davallar pel pas de Son Nebot.
Haurem de travessar una zona planera i caminar casi un quilòmetre per arribar al pas. El dia segueix ben clar i tranquil, de manera que no tenim  cap pressa d’arribar al pas.
Ens delectam caminant casi bé pel caire dels penya-segats, per tal de gaudir de les magnifiques vistes el màxim de temps.
Creuam el torrentó que vessa al Pixarell. El seu llit és veritablement ridícul.
La grandiositat li ve pel bot, de gairebé 150 metres, que té just suquí.
Mentre ens atracam al pas,
deixarem al costat est el cim des Frontó, ...
...que amb la cota 1.022 és una bona referència...
...per localitzar els passos de Son Nebot i d’Escorca, ...
...que estan molt a prop l’un de l’altre.
A les 12,10 h. i sense cap gran esforç, arribam al pas de Son Nebot. Es veu molt trepitjat i les fites el marquen perfectament.
Ens recordam que l’altre cop que hi davallàrem ja comentàrem que, de fet, hi ha dos llocs per on es pot davallar el primer obstacle, que és una paret seca amb restes de barres de fusta, que aguantaven una reixeta de filferro.
Un cop baix hem de davallar per un territori prou inclinat, farcit de roques, que ens dona bona estabilitat i seguretat.
Els senderó ens mena a davallar fins a un esperó, ben visible des de bon començament, ...
...i d’aquí ja ens podem amollar a dins l’alzinar, després de botar un altre paret,
aquesta darrera mig esbaldregada per la caiguda d’una roca de les penyes que formen aquest segon collet. 
A partir d’aquí la cosa no fa més que millorar.
Primer trobam que el territori té molta pendent, tapat amb una bona catifa de fullaraca. Encara que caminam amb molt de seny no ens escapam d’alguna culada. Ben aviat, però, la pendent minva i el bosc és més espès. Davallar no és tan pesat i acaba casi com una passejada.
Tota la davallada, des del pas, hem mantingut orientació nord, per arribar a una antiga zona de conreu que avui sembla abandonada.
Hi arribam a les 12,55 h. Sense entrar-hi, seguim davallant, amb la mateixa orientació, ...
...i pocs minuts més tard arribam a un antic camí de carro, que ens mena directament al camí vell de Sóller a Lluc.
No hem de fer més que anar cap allà on tenim els cotxes, pel mateix camí de pujada.
Hi arribam a les 13,25 h. Segueix el bon dia.

Selva/Sóller, novembre 2016.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada