divendres, 16 de setembre de 2016

FITA DEL RAM pels passos de s'Ullastre i de s'Engegada



FITA DEL RAM

(833 m)

pel pas de s’Ullastre i s’Engegada
(18.10.2013) 
Aquesta mola, a cavall entre Esporles i Puigpunyent, coberta d’un espès alzinar i coneguda abans com “Na Ferrana”, seguint l’antiga costum de feminitzar el llinatge de la família propietària, els senyors de Son Ferra, és una muntanya creuada per multitud de camins i passos, el que fa que sigui molt visitada pels excursionistes.
DURACIÓ: Tres hores i tres quarts

RECORREGUT: 4,600 km.

FÀCIL
Més que una excursió, la d’avui és una passejada que ens menarà per dins un espès bosc d’alzines, després d’haver superat un pas prou impressionant però sense gaire perill.
Després de gaudir de les esponeroses arboceres, que es troben en el millor moment i amb un esplet impressionant,  seguint els camins dels carboners acabarem davallant pel camí de s'Engegada (deixar a lloure el bestiar).
Tot plegat és una ruta molt senzilla quina major dificultat no és altre que l’orientació. Les alzines ens priven de tota referència visual i les fites que trobam ens poden fer arribar a llocs que no desitjam. Resulta casi imprescindible un bon coneixement del territori o be l’ús de la brúixola i el mapa.
El primer repte d’avui es arribar al “cul de sac” on hi arranca el camí que volem seguir. Fer una descripció de com arribar-hi és complicat i confús. Finalment, i després de deixar “La Posada del Marques” a sa nostra esquerra, seguim pujant, ignorant totes les desviacions. A les 8,20 h. arribam al punt desitjat.
El dia no és gens fred però no té bona cara. Un gran domàs de niguls grisos tapen el cel. Avui només som en Joan i jo. Per motius personals en Llorenç no ens pot acompanyar. El trobarem a faltar.
Deixam el cotxe al final del braç de carretera que mor aquí mateix i, passant tot just pels peus dels penya-segats que tenim a l’oest, el Penyal des Terretes, seguim un caminet mig esborrat per les esllavissades de roca.
Només cinc minuts més tard arribam a una sitja, que creuam, i seguint el caminet, cada cop més damunt la timba, acaba menant-nos per unes encletxes a les roques que li fan de suport, fins arribar a l’inici del pas de s’Ullastre. No han passat més que DEU minuts.
Aquest punt ens obre vistes sobre Palma i el seu Port, encara que el dia ens ho posa realment complicat, poder veure enfora.
Aquest pas està molt ben equipat. Pot ser una mica massa i tot. Primer trobam un cable que ens assegura el pas per aquest  caminet, encaixonat a l’encletxa de les penyes i a una alçada considerable.
Tot seguit trobam un altre fil de ferro gruixat, que ens ajudarà (per aquells manco manyosos) a pujar per les roques.
Més amunt, quan la paret és casi vertical i pujar per l’encletxa és realment complicat, hi han col·locat dues escaletes de ferro, que faciliten moltíssim superar el darrer bocí del pas.
La resta no son més que un parell de “grimpades” per les roques i assolim la cresta.
Som al cap damunt.
Son les 8,50 h. i ara gaudim d’amples vistes d’Esporles.
Seguint les instruccions que tenim, ens atracam a l’aresta dels penya-segats per guaitar-hi i intuir el que, molt possiblement, és l’acabament del pas de sa Casa Nova.
Val a dir que els penya-segats que tenim als nostres peus son realment impressionants.
Seguim avançant per la cresta. Intentam seguir la línia dels punts més alts d’aquest coster. Ens toca caminar pel roquissar  o bé per dins el bosc d’alzines.
Ben aviat hem perdut tota referència visual. No podem veure el sol, perquè està tapat de niguls. Tampoc podem veure cap cim al que adreçar-nos. Hem de seguir les indicacions de la búixola i el mapa. Tampoc ens preocupa gaire. Tenim un cert coneixement de la zona i no és especialment complicada.
Cada cop que ens endinsam dins el bosc, trobam senyals clares i ben conservades de les obres dels carboners. Retalls de camí empedrat, barraca de carboner que no li falta ni una filada de pedres, rotllo de sitja en perfecte estat, fins i tot n’hem trobades que semblen acabades de refer. Les juntes de les pedres del trespol no tenen gens de cendra.
Les instruccions ens informen que hem de començar a davallar però noltros trobam que és una mica prest, així que decidim abandonar, de moment, aquestes instruccions i anam a cercar el cim del puig de la Fita de Ram.
Tot plegat fa que sigui una volta entretinguda, gens complicada i feixuga. A més, tenim com a referència, al costat nord, una paret seca que va marcant els límits de la finca. Acabam per saltar-la per seguir avançant.
El bosc no ens ho posa fàcil i passam de llarg el cim. Hem arribat a un esperó a l’oest del cim. Aquí gaudim de bones vistes de tot el conjunt de cims que envolten el Galatzó, Serra des Puntals, Mola de Planícia, etc. És que estam al costat est de la Vall de Superna. Un punt d’observació magnífic de tot aquest entorn.
Tornam enrere pocs metres, fins arribar al cim de sa Fita del Ram.
Res a veure amb l’anterior punt d’observació. Des d’aquí tenim visió limitada dels cims a nord-est. Això és Comuna de Valldemossa, Massís des Teix, Serra d’Alfàbia i Puig Major, entre altres. La resta roman tapat per les branques de les alzines que ens envolten.
El dia no ha millorat i ens hem d’abrigar una mica mentre berenam i descansam una estoneta. Son les 10,00 h. Una mica prest. Així i tot és un bon lloc per fer un cafetet.
A les 10,40 h. tornam a estar en camí. Botam a l’altre costat de la paret de partió per recuperar la ruta i davallam, seguint una ampla canal de pendent suau, ...
...que ens aboca directament damunt l’avenc de na Boira. Un forat enorme, ben dissimulat pels arbres que l’envolten.
Tornam a caminar dins el bosc. Aprofitam cada arbocera que trobam, per assaborir un bon grapat dels seus fruïts, que estan en el seu punt. Un autèntic plaer.
Tenim una idea clara de l’orientació que hem de seguir però no trobam cap senyal fiable, ni cap fita. Seguim avançant i ben aviat descobrim, entre les soques d’alzina, dins una clariana, el que sembla una bassa coberta. Aquest si que és una referència fiable.
Som  a l’anomenat Penyal des Terretes. Hi arribam a les 11,00 h.
Seguim unes primeres senyals, amb orientació sud-est. Mentre avançam, el camí es fa més evident.
A les 11,15 h. arribam a un punt en el que hem de decidir definitivament l’orientació que hem d’agafar. Si giram a nord, acabarem davallant per un pas que ens menarà directament allà on tenim el cotxe, segons sembla pel mapa Alpina. Noltros tenim clar que hem de girar a sud, que és allà on trobarem el camí de s’Engegada. Curiosament hi ha fites que semblen indicar el contrari del que noltros feim.
El camí resulta cada cop més clar i amb més entitat. Està limitat per pedres arrenglerades i marca corbes entre els penyals, també apareixen els primer marges de sosteniment. La pendent es relativament suau i la baixada no és fa feixuga.
El bosc és fa més espès i les restes de l’activitat dels carboners més abundants.
El lloc conegut com s’Engegada, és una canal, no massa ample i prou empinada, per on el camí que seguim ens fa davallar.
És el boci amb més pendent i més malmenat per les esllavissades o arbres caiguts. Algun bocí de camí ha estat esborrat del tot.
Aquest bocí ens aboca al fons d’una coma, ombrívola i coberta d’un espès alzinar. Les arboceres son exemplars realment grans i l’esplet que tenen penjat és important..
No hi ha possibilitat de pèrdua. De tant en tant trobam alguna fita, però realment no fa falta. El camí és del tot evident, encara que a noltros ens sembla molt poc trepitjat.
Almanco en les darreres setmanes no hi ha passat ningú. Les solades d’arboces no estan esclafades, i la fullaca de l’alzinar no marca cap senyal ni petjada.
Com qui no vol la cosa, a les 11,54 h. arribam a la carretera, just una mica més avall del lloc on hem deixat el cotxe.
Això sí, haurem de fer un darrer esforç per pujar per aquesta carretera i arribar al cotxe. Ho feim a les 12,00 h.
El dia ha millorat molt. Ara que som fora del bosc descobrim un cel net i blau, i un sol ben calent.

Selva/Sóller, setembre 2016.

dimecres, 7 de setembre de 2016

CAMÍ DE SON OLESA I PAS DES MOROS



CAMÍ DE SON OLESA I PAS DES MOROS
(24.10.2013) 
La d’avui serà una volta curta però intensa, que ens menarà fins a vorera de mar, a Sa Marina de Valldemossa, i tot seguit, amb una pujada sense treva, fins a recuperar el nivell de sortida, devora les cases de Son Olesa i les de Vistamar, a Valldemossa.
DURACIÓ: Cinc hores
RECORREGUT: 8,240 km
DIFÍCIL  
Com que no coneixem el camí de pujada, hem decidit partir prest, i tenir marge abastament a l’hora de l’arribada, així que a les 7,55 h. som al punt de partida.
La volta d’avui té el seu inici just passades les cases de Son Olesa, a Valldemossa. Altre cop trobarem a faltar en Llorenç. 
El sol encara no ha eixit de les muntanyes i estam en camí. Abandonam l’asfalt i, pel botador, entram dins l’olivar, no massa ben cuidat. Seguim el tirany amb l’intenció d’arribar, en primer lloc, al mirador des Pi.
Es nota que han fet feines de neteja de la garriga i l’olivar. Hi ha moltes branques tallades i munts preparats per cremar. Dubtam si hauran llevat alguna fita. El cas és que seguim un senderó prou clar que ens mena, directament, a una zona de garriga espessa i molts de pins ajaguts per les ventades de fa més de deu anys. És un redol complicat i no tenim cap tipus de referència.
Però així mateix mantenim la bona orientació i arribam al mirador des Pi a les 8,10 h. Aquí gaudim de vistes, casi d’ocell, del clot de la Marina de Valldemossa.
També intentam imaginar per on haurem de pujar. Totes les alternatives ens semblen prou dures. El sol encara no ens arriba i els cims que veim, cap nord-est, estan nets de boires. No veiem cap nigul al cel.
Només deu minuts més tard seguim el nostre camí. Haurem d’anar a cercar el camí vell que puja del Port de Valldemossa fins a les cases de Son Olesa (que no és altre que el mateix que férem servir  a la volta de s’Hort de sa Cova). Sabem que és un camí prou entretingut i que ens mostrarà bones vistes del petit nucli de cases.       
Trobam que el camí està molt més trepitjat del que recordàvem. Primer anam una estoneta per dins l’alzinar, amb un camí còmode i ben definit però tan aviat com l’abandonam i entram dins la garriga, està ben envaït per la vegetació (càrritx i llentrisques, principalment), tant que casi l’han esborrat. 
La baixada es fa agradable i prou entretinguda. Anam per feina i caminam aviat, sense deixar passar ocasions d’observar el que ens envolta. Veim els impressionants bots que ha de fer l’aigua quan cau pel torrent des Lli. Però no avui, que està sec.
També tenim bones vistes del grup de cases del Port de Valldemossa, i dels horts que els envolten.
Tot sembla anar be fins que, devers les nou, sense adonar-nos, seguim un tirany que ens separa del camí que volíem fer servir per arribar a la mar. Aquest tirany sembla no tenir continuïtat i acabam davallant per una escala construïda devora una caseta abandonada. Aquestes escales ens fan davallar més aviat del que feim comptes i novament ens trobam fora camí. Hem arribat molt a prop del llit del torrent. No sembla haver-hi sortida. Decidim tornar un boci enrere, fins que trobam un nou senderó, més marcat, i ens mena directament a un dels carrers del Port.
Hem passat deu minuts de penúries, travessant marjades abandonades d’olivar coberts de batzers i argelagues.
Son les 9,20 h. i abandonam el Port de Valldemossa. Al fons, cercam amb la vista el nostre itinerari.
Haurem de pujar una estoneta per la carretera asfaltada, fins arribar a una corba de 180º a l’esquerra, pujant.
És en aquest punt que hi veurem, just devora el paretó, un terraplè molt trepitjat, que ens aboca directament al llit del torrent des Lli. L’hem de travessar. Son les 9,35 h.
Fins aquí, les instruccions que tenim han estat prou clares i ens han servit d’ajuda. Ara, però, entram a un territori absolutament salvatge i seguir les instruccions detallades no ens porta més que a successives confusions. No tenim referències clares.
Hi ha tal abundància de càrritx que tapa qualsevol traça de camí. Si trobam algun tirany ben marcat i el seguim, acaba esvaint-se. Son tiranys fets per les cabres.
Només una cosa tenim ben clara, amb l’ajuda del mapa Alpina i la nostra brúixola, hem d’avançar pujant, sempre amb orientació sud sud-est.
Manco mal que com més amunt ens feim, manco espès és el càrritx i els pins. Ben aviat començam a veure les crestes dels penya-segats que haurem de vèncer per un punt que encara no sabem localitzar.
Casi és una qüestió de fe. Hem de seguir pujant per aquest coster insuportable, amb repetides i cada cop més espesses aturades per recuperar l’alè. Hem d’arribar al peus de les timbes, i molt millor si ho feim al lloc apropiat.
No serà fins una bona estona més tard que localitzem les primeres fites, molt ben col·locades i cada cop més espesses.
Al mateix temps també trobam fletxes vermelles (Pep Torrens) que ens indiquen clarament l’orientació a seguir.
Son les 10,00 h. i seguim lluitant dins aquesta mar de carritxeres.
Els pins son molt més clars i ara gaudim de noves vistes del Port i dels impressionants penya-segats que ens envolten.
Els tenim molt a prop i encara impressionen més. Segons les instruccions, no ha de mancar gaire per arribar a dalt del tot. Ens indica una pujada d’una hora, i no ens falta gaire per complir aquest temps de pujada.
Decidim berenar i ho feim en el punt on comença el pas des Moros. Calculam que no queda gaire més per pujar, i no sabem si a dalt del tot tindrem bones vistes. Aquest és un bon lloc. Son les 10,30 h.
A les 11,00 h. seguim la pujada. Superar aquest pas no te cap dificultat especial.
Si que s’han de fer servir mans i peus per anar superant les roques que sembla que es volen estimbar per aquesta encletxa. Ni impressiona, ni hi ha cap punt de perill.
El complicat de veres serà superar el marge que ja veim una mica més amunt.
Bastit just al capdamunt d’aquesta canal, un marge de més de dos metres d’alt, des del seu peu, que està col·locat precisament damunt les roques de la muntanya. Tot plegat el bot pot superar els quatre metres. Ens hi aferram com a dragons per les pedres, i arribam al capdamunt sense cap ensurt important. Son les 11,15 h.
Acabam de pujar el que ens resta d’aquesta petita coma, ara coberta de pins i soques podrides.
Hem de travessar uns portells i entram dins les primeres marjades de conreu, abandonades, que haurem de travessar.
Ben aviat començaran unes petites complicacions.
Haurem de saltar unes reixetes per tal de poder seguir el camí que ens ha de menar a les cases de Vistamar. Hi arribam a les 11,40 h.
No hi ha ningú. Pensàvem que era un hotel en actiu i resulta que està tancat i casi abandonat.
Podem contemplar la façana de les cases. No som entesos en aquesta matèria (ni en cap altre), però trobam que té una certa harmonia aquesta façana. Si més no ens resulta agradable contemplar-la.
Tot i que es respiri un aire de desolació no gaire agradable.
El final es a prop. Des d’aquí veim les cases de Cas Garriguer, just devora on hi hem deixat el cotxe.
És prest i decidim tornar a passar pel mirador des Pi. Tindrem les mateixes vistes, però amb un altre llum i de passada coneixerem el camí bo per arribar-hi.
Fins a les 12,00 h. tot ha anat com una seda. Seguim les indicacions que, ara si, ens aporten bones referències. Però el sender que seguim es separa en dos. Els dos es veuen ben trepitjats i nets. Decidim seguir el braç que va a nord. Pensam que ens atracarà als penya-segats on hi trobarem el mirador. Una mala decisió.
El sender acaba a un coll de caçadors, per això està tan trepitjat i net. Després d’aquí no hi ha més que garriga i pins morts i ajaguts. Seguim caminant cap a nord amb l’esperança d’arribar al tall de les timbes. Per això acabam girant a est. Pensam haver vist els murs d’un mirador i ens mantenim en aquesta orientació.
En atracar-nos-hi descobrim que deu ser el mirador de Vistamar. Hem caminat en el sentit contrari. Haurem de desfer el camí.
No resulta gens fàcil. La garriga i les branques dels pins morts ens ho posen molt complicat per avançar. Procuram seguir els límits de les timbes, al manco tindrem bones vistes, de casi tot el territori que hem caminat avui, dins el clot de sa Marina de Valldemossa. Finalment localitzam el mirador. Està just a l’altre costat d’una coma no gaire ample, però prou fonda per pensar en travessar-la. Li haurem de fer la volta.
Finalment aconseguim el nostre objectiu. Arribam, altre cop, al mirador des Pi a les 12,25 h.
Ens mereixem un descans mentre gaudim de les mateixes vistes d’aquest matí, però ara amb unes tonalitats absolutament diferents. Sembla casi increïble.
Una estoneta de passar gust i descansar. La resta no pot resultar més fàcil. Seguim el camí, clar i net, que ens mena, sense cap altre pèrdua de temps, directament cap el botador, devora el cotxe.
Hi arribam a les 12,45 h.
No estam excessivament cansats però si amb molta calor.

Selva/Sóller, setembre 2016